Traducció d’Helena Pàmpols. Exemplar amb anotacions i subratllats a llapis. Per fi la tan esperada continuació del best-seller mundial Intel.ligència emocional. Avui, en un llibre que haurà de revolucionar el món empresarial i professional, Daniel Goleman redefineix el criteri de l’èxit en el món laboral així com les prioritats essencials de les empreses. Després d’haver accedit als directors empresarials d’arreu del món, i d’haver estudiat el funcionament de més de cinc-centes organitzacions, Goleman revela les aptituds que defineixen als professionals més competents. La seva conclusió és que, des dels llocs de treball més modestos fins als més alts càrrecs directius, el factor determinant no és ni el quocient intel.lectual, ni els diplomes universitaris, ni la perícia tècnica, és: la intel.ligència emocional.
Traducció d’Helena Pàmpols. Exemplar amb anotacions i subratllats a llapis. Per fi la tan esperada continuació del best-seller mundial Intel.ligència emocional. Avui, en un llibre que haurà de revolucionar el món empresarial i professional, Daniel Goleman redefineix el criteri de l’èxit en el món laboral així com les prioritats essencials de les empreses. Després d’haver accedit als directors empresarials d’arreu del món, i d’haver estudiat el funcionament de més de cinc-centes organitzacions, Goleman revela les aptituds que defineixen als professionals més competents. La seva conclusió és que, des dels llocs de treball més modestos fins als més alts càrrecs directius, el factor determinant no és ni el quocient intel.lectual, ni els diplomes universitaris, ni la perícia tècnica, és: la intel.ligència emocional.
«Atrapa la imatge d’una dona esplèndida, la mare de l’amiga de la seva filla; aquesta dona l’encén i alhora el deprimeix: es morirà sense haver abraçat mai una dona com ella». Això pensa un dels personatges que apareixen a La pràctica dels vius. Com a ell, als altres protagonistes d’aquests deu contes tampoc els van del tot bé les coses, no acaben de sentir-se satisfets amb la vida que fan: llisquen amb pena o desesma per una rutina que de vegades és amable i més sovint adversa, i s’aferren potser a un escull per provar de vèncer el corrent que els empeny. Però allò que els rescata, redimint-los del seu malestar, és la mà mestra amb què Antoni Puigverd dibuixa els somnis d’un paraplègic, la passió d’una alumna de cabells taronges, l’avorriment d’Anita Von Arnim, una mala nit de Maur B., la follia de Salietti, els seixanta anys de la senyoreta Anna, un jove patriota amb bandera, les desavinences d’una família o l’heterodoxa conversió d’un llibertí. I també els peus de Déu.
«Atrapa la imatge d’una dona esplèndida, la mare de l’amiga de la seva filla; aquesta dona l’encén i alhora el deprimeix: es morirà sense haver abraçat mai una dona com ella». Això pensa un dels personatges que apareixen a La pràctica dels vius. Com a ell, als altres protagonistes d’aquests deu contes tampoc els van del tot bé les coses, no acaben de sentir-se satisfets amb la vida que fan: llisquen amb pena o desesma per una rutina que de vegades és amable i més sovint adversa, i s’aferren potser a un escull per provar de vèncer el corrent que els empeny. Però allò que els rescata, redimint-los del seu malestar, és la mà mestra amb què Antoni Puigverd dibuixa els somnis d’un paraplègic, la passió d’una alumna de cabells taronges, l’avorriment d’Anita Von Arnim, una mala nit de Maur B., la follia de Salietti, els seixanta anys de la senyoreta Anna, un jove patriota amb bandera, les desavinences d’una família o l’heterodoxa conversió d’un llibertí. I també els peus de Déu.
